El Calze de la Passió
Per Mónica Oltra.
Cardenal Arquebisbe, Don Antonio Cañizares
Vicari
episcopal,, José Luis Sánchez
Rectors,
Senyores i senyors,
Vull començar esta breu intervenció amb
una confessió i una professió de fe.
La confessió és molt simple: em sent
molt honrada per la invitació rebuda per vindre a esta trobada i poder escoltar
i participar en un àmbit aparentment tan allunyat de les meues activitats
quotidianes.
I la professió de fe no els sorprendrà,
perquè forma part de la meua essència per a qui em conega: és una fe
inquebrantable en el diàleg, en l’intercanvi d’opinions i en la recerca de l’acord
com a elements imprescindibles per a la convivència i la pau social.
Jo no sóc experta en el Calze de la
Passió i no solc parlar de les coses que desconec. Jo he vingut ací sobretot a
escoltar i a aprendre. I he fet les dos coses, em poden creure. Ausades que he
escoltat i he aprés.
Al mes de maig de
2019, fa poc més
de dos anys, tingué lloc la primera Trobada Diocesana Fe-Cultura. Hui es reunix de nou, presencialment,
després de la
situació creada per una pandèmia
que encara ens ocupa i preocupa.
Una pandèmia, per cert, que ens ha
posat un espill als sers humans i ens ha retornat la imatge fidel de la nostra
fragilitat. Ens ha recordat que la supèrbia que tantes voltes mostrem com a espècie
està generant efectes perniciosos que amenacen la nostra pròpia supervivència.
Perquè esta pandèmia té molta relació amb
el canvi climàtic, que és producte també de l’avarícia d’un sistema econòmic
depredador i del consum insostenible de bens i recursos naturals que no
solament impacten sobre el medi natural, sinó que causen guerres, patiment i
desplaçaments de població.
Podríem dir que esta crisi sanitària,
amb les seues derivades econòmiques i socials, ens recorda que un virus, un
organisme al límit de la vida, ens està posant la vida al límit.
L'Arquebisbe de
València, Cardenal Antonio Cañizares,
va presidir la reunió
de fa dos anys, en la qual va afirmar que “en nuestra llamada a este Encuentro
a nadie se le ha pedido que se identifique por su fe o su no fe,
independientemente de nuestra creencia o procedencia, juntos somos buscadores
de la verdad y todos juntos queremos una sociedad más humana que camine en
verdad, en libertad y en justicia”.
Faig meues estes paraules perquè estic convençuda que cadascuna de nosaltres, les
persones que estem ací, al nostre quefer diari treballem per una societat més humana, més lliure i més justa.
I és este treball quotidià on es pot
emmarcar el diàleg entre fe i cultura.
La fe genera formes de vida,
individuals i socials. Ho sé per convicció personal i per coneixement
professional.
A banda de les meues fortes
conviccions personals i polítiques, basades en els principis constitucionals de
la llibertat religiosa i de culte, per la meua responsabilitat institucional he
tingut la fortuna de conéixer de primera mà el treball constant i rigorós que,
des de diversos àmbits, es presta per a l’atenció i suport de persones i col·lectius
desafavorits, marginats o invisibilitzats. Un treball moltes voltes inspirat en
una fe que beu directament del Calze que ens ha reunit hui ací.
I precisament hui tinc
l'oportunitat de donar les gràcies a totes les
persones que,
mogudes per esta fe, dediquen el seu esforç diari a fer-se
presents en la societat treballant per un món millor. En són moltes i en
molts casos voluntàries, sense rebre
gratificació econòmica i sense
esperar un reconeixement personal. Per això vull deixar este testimoni
personal d'agraïment.
Especialment vull donar les gràcies a les dones.
La història de les
dones és la història de la meitat de la humanitat que, de manera habitual,
cria, cuida i cura. Criar, cuidar i curar, per cert, que va relatar
magistralment Sor Isabel de Villena en la seua “Vita Christi”, on aportà una
visió femenina sobre la vida de Jesús que fixava la mirada sobre activitats que
altres autors cristians, autors sempre masculins, havien invisibilitzat.
Estes activitats, que són essencials
per a la vida, s’han revelat especialment importants en este últim any.
Perquè a més, les dones estem
acostumades a prendre decisions sense que siga valorada la nostra tasca.
Però esta invisibilitat contribuïx
també a canviar la societat. Amb cada xicotet gest, amb les nostres propostes o practicant la
justícia social
fem avançar el món.
El testimoni
vital de moltíssimes
dones a través de les seues activitats, de les seues “xicotetes coses”, de les
seues històries orals, dels seus usos i costums, acaben per impregnar la nostra
cultura de manera decisiva.
Només cal ser-ne conscients i tindre la valentia d’incorporar tot este bagatge
i situar-lo en el lloc que correspon.
I este diàleg entre la fe i la cultura
és un bon lloc per fer-ho. Més encara en una trobada sobre el Sant Calze.
El Sant Calze no és simplement una
copa. Hui hem sentit ací opinions i dissertacions molt interessants i solvents
sobre el valor històric o religiós del Calze. Jo voldria introduir un altre
element: el Sant Calze és també un signe d’identitat del poble valencià.
En un món on les identitats col·lectives
moltes voltes es basen en l’exclusió, en la identificació front als altres,
resulta molt valuós trobar un element de cohesió popular que, al marge del
sentiment religiós o de la fe, està basat en un símbol representatiu de l’amor
universal.
Les valencianes i els valencians tenim
incorporat al nostre imaginari col·lectiu el Sant Calze des de fa centenars d’anys.
Forma part del nostre imaginari col·lectiu i crec que no hi ha ningú que no
recorde la primera volta que el va vore. Jo encara recorde perfectament la
primera volta que mon pare em portà a la catedral i me’l va ensenyar.
El Sant Calze, a més, s’ha convertit
en l’objecte valencià més representat des del Renaixement. És, per tant, una
icona que a més d’agermanar-nos ens vincula amb altres pobles de la Corona d’Aragó
i ens relaciona amb la resta del món.
La transformació d’un objecte, siga o
no siga de culte, en un símbol d’identificació, en un element identitari,
fomenta la cohesió social, vincula a les persones i crea lligams comunitaris.
Les identitats basades en signes que
agermanen i criden als altres a incorporar-se en comunió faciliten també la
comprensió d’altres identitats basades en valors semblants, que no són altres
que els de la fraternitat universal, l’amor, la solidaritat o la caritat, té igual
el nom que li donem.
El Calze simbolitza este amor, més
enllà de la fe, perquè “si tinguera tanta fe que fora capaç de moure
muntanyes però no tinguera amor, ni seria res.”
“L’amor no passarà mai”, deixà escrit Sant Pau, i per això crec
tant en el diàleg, en posar-nos en la pell dels altres, perquè així totes i
tots ens reforcem i millorem, perquè l’intercanvi ens enriquix. Perquè la
identitat ens cohesiona i la pluralitat ens agermana i ens relaciona.
Cardenal, en el colofó de la primera
trobada ens va dir que la seua porta sempre està oberta. Ho he pogut comprovar
estos anys. Sap, saben, que la meua porta també està sempre oberta, i en este
intercanvi ens trobarem sempre en la recerca del bé comú.
És la millor ofrena que podem fer a la
societat a la qual ens devem. És, en la meua opinió, el que significa el símbol
del Calze tant des del punt de vista de la fe com de l’amor.
Moltes gràcies.
València, 9 de Juny de 2021
